Històricament, la riquesa de les llars espanyoles s’ha concentrat molt en dipòsits bancaris (i en altres tipus d’imposicions), assegurances de vida i immobles, sent els mercats financers i la borsa una part molt marginal en el balanç de l’estalviador mitjà en comparació amb els països del nostre entorn. A més, aquesta activitat d’inversió se sol realitzar de manera esporàdica, amb un assessorament escàs o inexistent i sense tenir una estratègia i uns objectius clars. Aquesta manera d’abordar els mercats ha donat lloc a uns resultats en general més aviat pobres, que han generat frustració i que, amb el temps, han descoratjat encara més la inversió en aquesta mena de productes.
Aquesta elevada concentració en dipòsits fa que, en general, el conjunt de famílies espanyoles estigui molt exposada a l’erosió de la inflació sobre el poder adquisitiu de l’estalvi i quedi molt al marge de la categoria d’actiu que, a llarg termini, ha protagonitzat uns rendiments de capital més alts. Aquesta situació s’ha aguditzat encara més en els darrers anys a causa de les polítiques de repressió financera i dels tipus zero dels bancs centrals, que han anat fagocitant el ventall de productes “lliures de risc” tradicionals per a l’inversor, que s’ha vist obligat a assumir més risc per obtenir el mateix retorn, una dinàmica que la pandèmia s’ha encarregat d’accelerar. Aquest escenari obliga d’alguna manera molts estalviadors a esdevenir inversors en els mercats financers de renda variable, fet que convida a un seguit de reflexions importants per fer aquesta transició amb garanties.
La primera d’aquestes reflexions és la necessitat d’abordar la inversió com una activitat permanent i de llarg termini. Això suposa abordar la inversió en borsa entenent que darrere de cada títol hi ha un negoci i que el retorn de la nostra inversió rau en la capacitat que aquests negocis puguin fer créixer els seus beneficis en el futur. Parlem, per tant, d’un enfocament empresarial dels mercats, que evita especular sobre les oscil·lacions a curt dels mercats, moguts per circumstàncies que són impossibles d’anticipar.
Una segona reflexió destacada és la de moderar la importància que té la volatilitat. La volatilitat és l’element que més dissuadeix la inversió en productes financers de renda variable; ara bé, si s’entén la naturalesa dels actius en què s’inverteix, és l’element de risc més innocu. El risc d’una inversió rau en la solidesa dels fons propis de les empreses en què s’inverteix i en el grau de robustesa dels seus beneficis futurs. Invertir amb sensatesa consisteix a gestionar bé el risc de solvència mitjançant una selecció de companyies de qualitat, sòlides, comprades a una valoració adequada i que eviten incórrer en pèrdues de capital permanents. La volatilitat són simplement els canvis a curt en els preus, que rarament oscil·len a causa de canvis en el desenvolupament real dels negocis, sinó més aviat pels constants canvis d’ànim del conjunt dels inversors, on sovint s’imposa una visió a molt curt termini.
Per a les tasques d’orientar l’activitat inversora a llarg termini i configurar una cartera d’inversió de qualitat, que garanteixi uns bons resultats a llarg termini i s’ajusti a les necessitats i objectius de l’inversor, la figura d’un gestor independent de confiança pot ser, per a molts inversors, un punt de suport insubstituïble.
